Comparar la situació de la ràdio digital terrestre (coneguda com a
DAB) entre països, especialment europeus, és fer una mica de trampa si
no s'explica tot. Si afegim que la comparativa pren com a referència la
freqüència modulada (FM), els malentesos abunden. Les comparacions de
tecnologies o sistemes mediàtics poden ser molt útils i obliguen a un
exercici efectiu d'anàlisi de la pròpia realitat. La riquesa de la
comparació és que permet conèixer els límits i les formes en què una
tecnologia, un mitjà o un sistema s'organitzen socialment. Per això
mateix no poden limitar-se a ser meres descripcions o un ball de xifres.
Per començar, la ràdio a la Unió Europea no és considerada un mitjà
"europeu", en el sentit de "global" i que obligui a adoptar normatives
comunes. Lluny d'això, és considerada un mitjà "local", limitat a les
fronteres de cada estat i el seu marc legal. Per aquest motiu, i a
diferència de la televisió digital terrestre (TDT), la ràdio analògica
no tenia una data d'apagada, en tot cas l'ha anat posant cada país per
voluntat pròpia i amb possibilitat d'ajornaments diversos. Sumem-li que
el DAB no estava concebut com una tecnologia de substitució, com sí que
ho era el DVB (estàndard de la televisió digital). Per tant, havíem de
tenir televisió digital terrestre si us plau per força i en una data
límit. En el cas de la ràdio, podien conviure els dos estàndards... i
anar fent. Però és que, a més, el principal rival del DAB és un
estàndard que segueix essent universal, l'FM. I molta gent que la
defensa i la posa d'exemple oblida que a Espanya va ser, en el seu
moment, una total imposició legal que va fer ben poca gràcia als
radiodifusors del moment (anys 60). La implantació de la freqüència
modulada tenia una data límit i va suposar la desaparició d'algunes
emissores, especialment algunes locals parroquials molt petites, però no
només.
Tot plegat ve a tomb perquè comparar la situació del DAB a Espanya
respecte de, per exemple, Noruega i la seva apagada analògica (que
encara no és total) només pot resultar útil i tenir fonament si es parla
del sistema sociomediàtic de cadascun dels països on es prenen
decisions sobre el futur del seu sector radiofònic. En alguns països
(Gran Bretanya) es va fomentar la implantació de la ràdio digital
oferint a canvi una ampliació de la durada de les llicències de les
emissores analògiques. En d'altres (cas de Noruega i altres països
nòrdics), la ràdio digital és la manera que tenen nous jugadors d'entrar
en el mercat radiofònic, ja saturat i/o força monopolitzat. Prou
interessant resulta observar com alguns potents radiodifusors europeus
aposten pel DAB en altres països on s'expandeixen (via compra, fusió o
franquícia) però no en el seu d'origen. Com es pot observar, els
exemples es multipliquen.
El DAB, comparat amb l'estàndard IBOC dels Estats Units, és un cas
d'estudi fascinant sobre com un conjunt de característiques tècniques
anomenades estàndards poden trencar o mantenir l'statu quo de
la ràdio, conjuntament amb altres factors com ara l'acceptació o rebuig
social, la presència o manca de sinergia amb altres indústries
(l'automobilística, per citar-ne alguna) o la necessitat de disposar o
no de noves freqüències en un rang diferent de l'espectre radioelèctric.
I alguns d'aquests factors són darrere del (no) desenvolupament del DAB
a Espanya, però també a Finlàndia o Suècia. I, com gairebé sempre que
es parla de ràdio i es fan comparacions, la convivència de diversos
estàndards no sembla estar entre les opcions i s'estableix la
competència en termes de lluita a mort i desaparició d'un dels sistemes.
L'excepció seria la ràdio híbrida, però encara no té gaire projecció
pública.
Quan es parla de la "finestra d'oportunitat" d'una tecnologia, potser
caldria abans comprovar que la finestra és oberta i que hi ha gent a
fora esperant en actitud.
F.Monse Bonet
No hay comentarios:
Publicar un comentario